[...] Aquell matí havíem anat a Nova York a una trobada d'esgrima amb l'institut McBurney. Només que no vam fer la trobada. Vaig deixar tots els florets i els equips i el material al cony de metro. No va ser pas tot meva. M'havia d'aar axecant per mirar-me aquell mapa, per saber on havíem de baixar. O sigui que vam tornar a Pencey cap a dos quarts de tres en comptes d'estar a l'hora de sopar. L'equip sencer em va fer el buit durant tot el camí de tornada, al tren. [...]
En Holden carrega les culpes de la pèrdua del material d'esgrima al "maleït" mapa del metro de Nova York, actitud atípica en els adults i més característica dels nens, les culpes pels altres. Es viatge al metro és una lluita entre aquests dos mons; intentar controlar la situació però fracassar n el intent. L'equip sencer li fa el buit i, es que a vegades la vida et dona l'esquena.
Metro, tren, metàfora del trajecte entre el món infantil i adult.
Pujo al tren, Joanic, línia groga i baixo a Plaça Catalunya -correspondència amb línia 1 i 3, rodalies Renfe. És un trajecte que faig mentre penso en com serà la meva nova vida. Miro el mapa, però cap estació enllaça amb el meu proper destí: Lleida. Com serà la ciutat? Com em desplaçaré sense el metro? Marxo de casa, definitivament? Abandono la meva ciutat natal, els meus records d'infantesa, el meu món infantil-juvenil i m'aventuro a una nova etapa, la maduresa, la independència -familiar i/o econòmica- per endinsar-me un altre cop al món infantil i juvenil: Mestre Educació Primària. És potser aixó una regressió? Síndrome de Peter Pan que dirien els psicoanalistes, retornar al món infantil , a les escoles. Ja ha arribat el tren, pujo i m'espero a que el tren em porti al nou destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada