S’ha d’educar sobre les relacions enlloc de fer-ho sobre objectes aïllats?

Frank Baum, al seu famós llibre, El Màgic D’Oz, reflecteix des del principi a fi de l’obra les relacions humanes, ja al segon capítol, la Dorothy és ajudada per la Bruixa del Nord que li dona la benvinguda i, donant-li un petó –potser el mateix que duia la Sra. Darling als llavis i que només va aconseguir Peter...- i la guia, desitjant-li sort, on comença el camí de rajoles grogues cap a la ciutat de les maragdes, al país d’Oz.

[...]
- I no pots baixar?
- No, perquè porto aquest pal clavat a l’esquena. Si em fessis la mercè de treure’m d’aquí t’ho agrairia molt.
La Dorothy va aixecar els braços i va enlairar el ninot fins a desclavar-lo del pal; perquè, com que era farcit de palla, no pesava gens.

La nena de Kansas ja no es troba sola, apareix un nou personatge, un nou amic per la Dorothy: l’espantaocells, és amb aquesta acció que es crea el primer vincle entre aquests, la Dorothy l’ajuda a baixar del pal que l’impedeix moure’s, a canvi, l’espantaocells l’acompanyarà en el seu viatge, un cerca el camí de tornada i l’altre un cervell.
A continuació apareixen la resta de protagonistes de la novel·la: el Llenyataire de Llauna i el Lleó. Tots quatre tenen en comú una deficiència. L’espantaocells necessita un cervell, però al final de l’obra, el propi Màgic d’Oz, omplint-li el cervell de ferralla és conscient de que el ninot és igual d’intel·ligent amb o sense ferralla al cervell. El Llenyataire de Llauna necessita un cor, és incapaç de sentir, cal a dir, que el lector murri endevina ràpidament que el Llenyataire sí que té sentiments quan, al trepitjar un insecte plora desconsoladament... El Lleó vol demanar al Màgic D’Oz el coratge necessari per a ser un lleó de veritat. La Dorothy li manca l’orientació i/o el mapa per a tornar a Kansas, el que no sap és que des del segon capítol té la clau per a tornar, només ha d’entretopar els sabates i tal com ha arribat, amb la força d’un gran cicló, pot tornar a Kansas, amb un remolí, però llavors no hauria novel·la.
La meva teoria és que la Dorothy somnia aquesta obra, guardant així cert paral·lelisme amb l’obra de Lewis Carrol, i la seva protagonista, Alícia. Somnia que té pors: no és intel·ligent, no té sentiments, ni coratge, pors que la desorienten i la fan perdre enmig d’un país desconegut: la vida. Qui no ha somniat alguna vegada que es perdia i no podia tornar a casa? I per a assumir o reforçar aquestes deficiències necessita sentir la força i el recolzament del grup,pertinença de grup, entre es quatre superen les pors i tornar cadascú a casa seva: l’espantaocells torna al cervell de la nena, així com el Llenyataire torna al cor (els sentiments) i el Lleó al coratge de la Dorothy, que finalment obre el ulls i es troba un altre cop a casa. Sweet home...
Considero que aquesta obra, bé pel seu contingut literari com pel seu llegat moral, digna de ser treballada a l’aula, reflexa les relacions com un valor positiu, unes relacions que creen vincles entre les persones, clau per a la societat.