El camí de les rajoles grogues

L’aventura comença a l’Est, en el país dels Mastegaires (Munchkins), on habita la bruixa dolenta de l’Est. És aquí on comença el camí de les rajoles grogues, i la Dorothy comença el seu viatge cap a la ciutat Esmeralda, situada al centre del país de Oz (Emerald City); pel camí es troba a l’Espantaocells, al Llenyataire de llauna i al Lleó. Un cop arriben a la ciutat Esmeralda i visiten al gran Màgic d’Oz, se’n van direcció a l’Oest (Winkie Country) per acabar amb la bruixa dolenta de l’Oest. Aconsegueixen destruir-la i se’n tornen direcció a l’Est per anar al centre, de nou a la ciutat Esmeralda per veure al màgic d’Oz, però es perden i se’n van en direcció contrària, apropant-se més al nord (Gillikin Country). Finalment arriben, i se’n van tots cap al Sud ( Quadling Coountry) per trobar a la bruixa bona del Sud, Glinda, que els retornarà al seus llocs d'origen.

Quatre són els amics que viatgen al país d’Oz i s’enfronten a les adversitats del camí; quatre són les pors de la novel·la: la por a perdre’s (Dorothy), por a no ser intel·ligent (Espantaocells), por a no tenir sentiments (Llenyataire de Llauna) i por a no ser valent (Lleó); i quatre és el número que formen les línees del recorregut que fan els quatre amics al mapa d’Oz.

El camí de les rajoles grogues té moltes curves, girs, trams discontinus i abruptes, a vegades invisible, d'altres un camí que fa mal. El camí al principi és fàcil i paisatges bucòlics, paral·lelisme amb la primera infància quan no més de tres pams d'alçada la vida és dolça i fàcil. La Bruixa del Nord li mostra el camí: "el camí que mena a la ciutat a la Ciutat de les Maragdes és empedrat de rajoles de groc de manera que no et pots equivocar", la mare li ensenya al seu nadó el començament del camí, un tram fàcil on brilla un bon sol i els ocells refilen dolçament.

Però el camí comença a empitjorar: "Al cap de poques hores de camí va començar a empitjorar, i es feia tan difícil de caminar-hi que l'Espantaocells sovint ensopegava amb les rajoles grogues, que en aquell tros eren molt irregulars. Fins i tot de vegades n'hi havia de trencades o alguna mancava (Página 35). Sense l'ajuda de la Bruixa del Nord, la "mare" dels mastegaires, la Dorothy veu el camí més difícil i es que, no es fàcil caminar sense els braços dels progenitors.

Tota aquella estona la Dorothy i els seus amics havien fet camí bosc a través. El camí encara era de rajoles grogues, però ara era tot cobert de branques seques i de fullaraca i feia molt mal caminar-hi. (Página 53). Fer-se un camí a la vida sovint fa mal, sempre ens trobem amb fulles seques que es confermen amb destorbar, també han de fer mal. Personificació dels humans, les fulles seques són impediments que ens no ens deixen continuar el camí, la vida, sense petites fiblades al cor.

Més tard quan ja han passat la vall, troben un altre obstacle, una vall molt profunda “es van trobar tot d’una davant per davant d’un altre vall que travessava el camí; però aquest era tan profund i tan ample que el Lleó va veure de seguida que no podien saltar per damunt”(pag.63), vall que travessen gràcies al pont que construeix el Llenyaire, amb idea de l’Espantaocells.

Apareixen al llarg de l'obra nous perills on el camí és sempre el protagonista, el culpable, el camí com una metàfora de la vida, del creixement personal, un camí que suggereix la realització personal, on el nen es pot veure reflexat quan, per exemple, els pares el planten un bon dia a la porta de la Llar infants i s'enfronta en aquell moment davant d'un camí de rajoles grogues amb perills, obstacles i dolor.